LA COMUNICACIÓ ASSERTIVA

Avui hem treballat la comunicació i els diferents tipus que hi ha d'aquesta.

Els comportaments es divideixen en:

1. Agressiu. Forma de conducta no assertiva, oposat a la inhibició. Les persones agressives no respecten els drets, sentiments i interessos dels altres, i inclouen conductes com ofendre, provocar o atacar.
2. Passiu. Les persones que no tenen un comportament assertiu, tenen una forma de comportament que s’anomena inhibició. Són persones que es caracteritzen per la submissió, la passivitat, el retraïment i la tendència a adaptar-se a les regles o desitjos dels altres.
3. Assertiu. Una persona assertiva es coneix a ella mateix i acostuma a ser conscient del què sent i del que desitja en cada moment. S’accepta. Sap comprendre i gestionar els seus sentiments i els dels altres. Accepta les seves limitacions, però lluita per realitzar les seves possibilitats. Es manté fidel a ella mateixa i als seus principis. Dóna una imatge de persona autèntica. Respecta i valora a si mateix i als altres. Sap comunicar-se amb coneguts i estranys,  aquesta tendeix a ser oberta, directa, franca i adequada. Determina qui són els seus amics i qui no. Expressen les seves opinions i sentiments enlloc d’esperar a què els altres els endevinin.

Hem de recordar i tenir en compte que per tal de tenir una bona comunicació amb els pacients o els seus familiars; nosaltres com a professionals hem de buscar un lloc tranquil, i acollidor per tal de poder donar noticies o parlar de coses més privades. El no escollir un lloc adequat en el que la persona no es sentís còmode, en el que hi hagués molt soroll ambiental, o hi haguessin presents terceres persones que no tinguessin res a veure amb el pacient i el seu problema, podria comportar que el pacient o el seu familiar estigués més pendent dels factors externs que del tema a tractar. Hem d’escollir també el moment adequat, tant pel pacient o familiar o per nosaltres mateixos com a professionals. Prendre’ns el nostre temps, per tal de dir les coses amb calma. Hem de preguntar, sense donar res per suposat, la gent normalment no acostuma a tenir una idea tant clara sobre la salut com nosaltres la tenim, llavors no hem de donar per sabut i entès res. Hem d’escoltar activament tot el que ens digui el nostre pacient. Hem d’empatizar amb ells sense passar-nos. Hem de demanar la opinió del nostre pacient, i quins desitjos i preferències que té. Hem de donar la informació en estat positiu, emfatitzant els aspectes positius. Hem de adaptar el nostre llenguatge a la persona que tenim davant, si parlem massa tècnic correm el risc que el pacient no ens entengui. Acusar d'algun fet al nostre pacient, com per exemple de no seguir la dieta, és molt agressiu i per tant el pacient possiblement si estem en una consulta d'atenció primària ens deixi de consultar. No podem exigir als pacients que ens facin cas, ni tampoc etiquetar, jutjar o menysprear els esforços que pugui estar fent el nostre pacient o familiar.

El desenvolupament d'una comunicació assertiva consisteix en:

• Expressar sentiments i desitjos tant positius com negatius de manera eficaç, sense negar o menysprear els drets dels altres.
• Discriminar les ocasions en què l'expressió personal és important i adequada.
• Defensar-se, sense agressió o passivitat enfront de la conducta poc cooperadora, apropiada o raonables dels altres.

Al meu entendre, aconseguir tenir un comportament assertiu, és l'ideal, però no sóc capaç d'identificar a ningú assertiu del meu entorn. Jo em considero una persona amb dies de tot, i depèn amb quina persona puc ser més agressiva o més passiva i fins i tot  observant les característiques de la persona assertiva potser també ho soc una mica, però certament, en la professió que he escollit, la infermeria, hauria de començar a adoptar una comunicació més assertiva, ja que per comunicar-se amb pacients i familiars s'hauria de fer de la forma més assertiva possible.

Alguns cops prenc un estil agressiu quan (per exemple amb relacions amb amics o família): dono ordres als altres de com ha de fer les coses, imposant el que han de fer. Molt sovint interrompo els demés quan parlen, perquè m'avorreixo o perquè tinc alguna cosa que dir en la conversació que s'està portant a terme, i penso que serà força més interessant el que jo diré que el que està parlant abans (algunes vegades la meva informació acaba sent més interessant o això crec jo). Llegint les conseqüències que té ser agressiu em veig reflectida, més que per el meu baix nivell d'autoestima si no que a part em noto i em sento que he perdut el control de la situació, em sento força superada a vegades.

Alguna vegada prenc un estil passiu quan: m'enfronto algú que m'imposa més  (per exemple a la feina) o em dóna més respecte, llavors dubto molt en les meves respostes i són força dubitatives, en aquests moments en els que noto que les meves companyes de feina són agressives amb mi (alguna vegada arribant al insult) sento que són violats els meus drets i encara em sento més baixa d'autoestima.

I per últim prenc un estil assertiu quan: (desenvolupo les meves tècniques com a infermera).  Em sento més forta, més segura, prenc les meves propies decisions i me'n surto, demano ajuda a companys si no veig alguna cosa clara, sóc capaç de donar opinió i ho faig de forma ferma i directa. Obtinc molta confiança en mi mateixa, i em sento molt satisfeta. En aquells moments em sento feliç i realment realitzada...

A aquestes alçades de la carrera i malgrat l'any que ve no em graduï, sento que (tot i que a vegades maleeixi el dia que em vaig tornar a posar a estudiar, sobre tot quan les coses no em surten com jo vull o espero) no he pogut fer una millor elecció, estic segura que si tornés a néixer tornaria a estudiar infermeria, potser en el centre on estic ara no, però ho tornaria a fer.

Una vegada més us dono les gràcies per seguir-me llegint-vos atentament els meus posts, avui us deixo amb una fantàstica cançó del fabulós grup britànic Queen amb el geni Freddy Mercury al cap davant, que en la dècada dels '80 va fer les delícies de milers de joves arreu del món, i que a mi, a dia d'avui em segueix fascinant.

Gràcies;

Xènia.