DONAR MALES NOTÍCIES

Com el mateix títol del post indica avui a classe hem treballat, el fet de donar males notícies.

Hem de tenir en compte un seguit d’habilitats, però la més important sense dubte és la empatia, com hem treballat en post anteriors, reconèixer les emocions de les persones i reaccionar davant d’elles.

Un altre fet amb el que hem de contar és la nostre comunicació no verbal, hem de parlar directament amb el pacient amb honestedat per demostrar-li el nostre iterés, adoptar una postura corporal oberta i receptiva, inclinar-nos cap a ella, mirar-lo als ulls, relaxar-nos...

Hem d’anar preparats pel que ens trobarem, per tant hem de preparar-nos la conversa, observar com el pacient veu la situació, si ens dóna permís per tal de donar la mala noticia, i si li hem de donar que sigui de forma clara i directa, reaccionar davant de les emocions del pacient és important.

Durant la classe s’ha obert el debat sobre la voluntat d’ocultar un pronòstic d’una malaltia a un pacient que la pateix per part de la família, i una companya ha exposat el seu cas personal; Es tracta d’una pacient de 92 anys amb un procés metastàtic generalitzat, asimptomàtica que no sap que es troba en aquesta situació, pel que ens ha explicat la companya, es tracta d’una dona que tendeix a angoixar-se i a preocupar-se en excés de les coses.

Des del meu entendre, penso que la família ha fet bé, si és cert que és possible que aquesta dona quan li sobrevingui la mort no hagi pogut tancar assumptes si en té d'oberts, però la seva malaltia està en fase asimptomàtica, per tant té una qualitat de vida molt bona, penso que mentre aquesta dona es trobi així millor no dir-li ja que podria entristir-se i angoixar-se tant pel diagnòstic que no seria possible que la qualitat de vida que té ara es veiés alteratl.

Penso que, si aquesta senyora empitjorés, en el límit que ja li quedés poc per morir, aleshores si seria necessari comunicar-li en quin estat es troba per si vol, acomiadar-se o complir últimes voluntats.

D’altre banda, durant el transcurs de la classe m’han vingut records. 
Fa uns anys un familiar proper va patir un problema cardíac greu, del que havia de ser operat d’urgència de forma no programada ja que la seva vida perillava molt seriosament.

Aquest familiar, igual que altres familiars propers, van ser avisats, de la situació que hi havia, del mal pronòstic ja que es tractava d’un problema cardíac greu i de les poques esperances de solucionar-lo. Aquest familiar proper va estar conscient fins just abans d’operar-se.

Em vaig recordar molt d’aquesta persona, ja que ell sabia que hi havia més possibilitats de morir que no de sortir en vida d’aquella operació.

No vull ni imaginar la por que devia tenir, saber que era molt possible que no es tornés a despertar, (o no, potser s'en va anar tranquil) de fet, ell es va acomiadar de les poques persones que aquell dia el van poder acompanyar.

El final de la meva historia és trist, ja que aquesta persona tant propera va morir poques hores després de l’operació, però sempre m’ha quedat el  "¿Què devia pensar ell just abans d’adormir-se per sempre?".

Aquesta setmana no us deixo una cançó que m'emociona molt, escrita i composada per Elton John i Bernie Taupin l'any 1973, en memoria de Merilyn Monroe que havia mort 11 anys abans. L'any 1997, Elton John va cantar una nova versió en els funerals en honor a la Princesa Diana de Gales (Lady Di) morta el 31 d'agost del 1997. Aquesta versió de la cançó va ser llançada com un single, i va arribar al nº1 en molts paisos, amb més èxit que la versió original, fins a convertir-se en el single més venut de tots els temps amb més de 33 milions de copies.
A mi em segueix posant la pell de gallina, i a vosaltres?
Us desitjo un feliç cap de setmana.

Xènia.