COMPETÈNCIA SOCIAL

"Els humans som éssers socials per naturalesa". Deia el filòsof Aristóteles (384 a.C.- 322 a.C).

La competència social, és una habilitat bàsica que ens permet mobilitzar adequadament les emocions dels altres.

Una de les funcions dels infermers i les infermeres és promoure comportaments saludables, ja sigui per prevenir malalties, ja sigui per mantenir-les sota control o per mitigar els seus efectes.

Per tal d'obtenir canvis dels nostres pacients, com infermeres hem de:

1) Prevenir o disminuir les alteracions emocionals, tant les del pacient com les pròpies.

2) Establir una bona comunicació amb el pacient.
3) Identificar els factors que expliquen les conductes del pacient.

Per tal de que la nostre intervenció arribi a l’èxit hem de:

1. Triar un moment adequat. Tal i com es va explicar en el post anterior, hem de saber escollir quin és el moment per tal de començar a intervenir. Tant nosaltres com a interlocutors com els nostres pacients com a receptors hem d’estar preparats, ja que si el pacient té una alteració emocional serà impossible que aconsegueixi rebre els missatges que nosaltres li estiguem proporcionant.
2. Anar d’un en un. Hem d’observar els problemes que té el pacient d’un en un. Hem de prioritzar el problema més senzill de resoldre i anar avançant, ja que si ens posem a abordar tots de cop, és molt possible que el pacient tingui una sensació de desbordament i acabi abandonant la intervenció que li estiguem proposant.
3. Preparar per endavant la intervenció. Hem de tenir clars com a professionals, com argumentarem els canvis que volem introduir en la vida del pacient, hem de decidir previament com ho farem i quan ho farem. No hem de expressar-li al pacient el que hauria de fer, li hem de mostrar el que podria fer i tractar d’ajudar-lo a arribar a la seva finalitat.
4. Crear un ambient distès. Procurar un entorn càlid, acollidor, comprensiu i empàtic. És primordial no plantejar-li les necessitats de canviar determinats comportaments de la seva vida, si no, tractar d’aconseguir una reflexió del pacient perquè ell sol descobreixi que hi ha coses que de provar de canviar.
5. Descriure la conducta del pacient. És important no jutjar les conductes que els pacients puguin tenir, ni tampoc descriure-les de forma despectiva. 
6. Assenyalar les conseqüències que té la conducta. Hem d’explicar-li al pacient quines conseqüències poden tenir seguir les conductes que segueix.
7. Empatitzar amb la seva conducta. Hem de posar-nos “en les sabates” del nostre pacient i transmetre comprensió sobre les dificultats que hagi expressat. Convé recordar que empatitzar no significa estar d’acord amb el que ens pugui dir el pacient.
8. Assumir la responsabilitat que té el professional (si hi es) en el problema.
9. Buscar alternatives per solucionar el problema. ¿Què podem fer? Hauria de ser la pregunta i no ¿Què pots fer?, la primera transmet que s’impliquen tant el pacient com el professional, no només el pacient com podria aparentar la segona.
10. Proposar alternatives per solucionar el problema. Quan més millor. Hem d’evitar donar consells o opinions. Hem de finalitzar decidint conjuntament quan i com es durà a terme.

Penso que el que s’ha debatut avui de cara la nostre professió és primordial, però per més que nosaltres provem de fer la feina ven feta, per més que tinguem en compte tots els punts esmentats anteriorment, si el pacient no vol realitzar un canvi que afavoreixi a la seva salut, es fer un esforç envà.
Des de la meva experiència personal, en centres d’atenció primària en el període de pràctiques, rara vegada he vist aplicar cap dels passos anteriors. Considero que, l’alfabetització dels nostres professionals sanitaris hauria d’anar més enllà de la patologia i dels seus tractaments. Penso que aquesta àrea de la comunicació es treballa poc (tant en infermeria com medicina) i que, aprendre aquestes eines durant les classes impartides em donen una visió més aproximada de com tractar d’aconseguir un canvi d’estils de vida per part dels meus futurs pacients.

Avui us deixo un tros de la història de música, que no m’ha pogut semblar més idoni amb el contingut del post. Es tracta d’una de les obres mestres del geni nord americà Michael Jackson que recull el disc Bad (1987). El Jacko reflexiona sobre mirar-se als ulls d’un mateix i voler fer un canvi personal és el primer pas.

Gràcies un dia més per seguir atentament els meus posts.

Xènia.